A tan pocs centímetres de tu, sembla mentida que hagin passat huit mesos. Podríem dir que encara som els protagonistes d'una història d'amor inacabada, d'aquella que jo mai vaig deixar començar del tot.
Aquesta cançó m'ha fet recordar-ho tot, i al veure't aquí, al meu costat, no he pogut evitar sentir un calfred pujar pel meu esòfag, inundant-ho tot amb aquesta sensació que m'ofega, dient-me que mai podré ser feliç fent feliç a ningú més.
Em pregunto com puc haver oblidat que vas ser tu la que em vas salvar d'aquell estiu, la que em vas tornar a fer somiar, com he pogut oblidar que ho podries haver sigut tot a la meva vida. I la llum que m'havia guiat tot aquest temps, s'acaba apagant, com tot.
M'agradaria tindret prop, tan prop com aquella nit, i cantar per a tu totes les cançons que ara escolte amb els ulls plens de llàgrimes, però potser és tard, i em quede sense aire, sense l'oxigen que tu em vas oferir fa tant de temps i jo no vaig saber agafar, ni agrair, mai.
L'únic que queda es tancar els ulls, buscar la força per a seguir endavant, i tornar a nàixer, lluny d'aquestes dudes que ara em fan tant de mal.
És egoista per la meua part necessitar-te ara, tant tard. Qui ho havia de dir?
I malgrat això, t'espero.
No hay comentarios:
Publicar un comentario