Someday.

Tornaràs amb l'esclat de la primavera i em trobaràs, potser llegint, potser escribint, potser pintant. Em preguntaràs per tot. Escoltaràs.
Em descobriràs somrient en qualsevol moment i riuràs amb mi.
Amb tant de temps, segur que trobem algunes paraules, i les pronunciem clar, ben fort. No demanarem més.
No s'escaparà ningun sospir, ninguna mirada fora de lloc. Ningú farà res per por a destruir el moment que ens definirà per sempre.
I ja no sentirem el soroll de cap tren sortint a la nostra pell.
Al cap i a la fi, el nostre tren fa temps que es va perdre, i ja no ens molestarem en tornar-lo al lloc.
Tant de bo acabe enfonsat, i les ones l'acaronen. I que algun submarinista trobe algun tresor amagat allí, i siga feliç la resta dels seus dies.
Perquè amb el temps, nosaltres també haurem aprés a ser feliços, a somriure quan tots s'afonen, a viure cada instant.
Ballarem una nit el que ballaríem sempre, i serà tot, serà suficient.
I quan te'n vagis, tornaré a llegir, escriure o pintar, com si res hagués passat.
Com si oblidara per un moment, que sempre tornarà a arribar la primavera.

Let it rain.

Estarás bien.
Todo pasa.
Pronto se acabará todo y volverás a ser tú.
Llevabas demasiado tiempo esperando un cambio.
Entiendo lo duro que es vivir una vida que no sientes tuya.
Sigue.
Cierra los ojos.
Deja que llueva.

No busques todo lo que pueda destruirte, busca el valor suficiente para no destruirte a ti mismo.

Balla.

Se'ns ha fet tard, com sempre.
El Sol es pon i mai torna a sortir com ho havia fet abans.
Entre les llums i el fum ja no hi sóc jo ballant, ni tu, ni els nostres somriures.
Ara, sentim entre nosaltres alguna cosa que encara no entenem i no volem ficar-hi nom, i no volem parlar fort, per si ens senten.
Encara així. Deixa'm veure't al meu costat una nit més, hui que torno a casa.
Que potser demà torna a surtir el Sol i torna a riure el dia.
Que potser demà no ens podem trobar, no podem ballar.



Balla aquesta nit el que ballaríem sempre.

Yellow inception.

T'acurruques en l'únic lloc del món que podries fer teu ara mateix. L'aigua et va envoltant i notes el vapor a l'aire. La pell que al principi et crema s'acaba acostumant a la temperatura que has triat, com tu t'acabes acostumant sempre a la vida, que no has triat però que és inevitablement teua.
Has decidit que escriure significa renàixer, tornar a sentir-ho tot i veure-ho des d'aquell racó on ja res es remunta a alguna cosa que va passar fa temps, on ja res és "com sempre".
Tot s'inunda un moment, però torna, sempre torna. Per sort ara ja no preguntes què hi ha mal dins teu, ja no et busques sense trobar-te...
Agafes aquest moment amb les mans, sents el dia assolellat i la teua camiseta a ratlles, i, amb el cel davant, soltes un nou avió, i deixes que s'enlaire amb el vent, que vole, que segueixi la línia que tots els altres van ignorar.
Ara, i tant de bo sempre, eres tu i no un altre.
Eres tu. Tot tu. Dins teu.
I això és tant que pots oblidar qualsevol desastre.

Cert, clar, breu.

Tant cert, com que tu i jo som altres.
Tant cert, com que no hi ha res més.
Tant clar, com que la nit ens espera.
Tant clar, com que no ho fa per tothom.
Tant breu, com qui no espera resposta.
Tant breu, com qui sap el que diu.













Ara, i aquí...
T'estimo.

Oreneta.

Treu tot el que arracones a dins, si és el que vols. Fes-ho per tu.

De què et servirà parlar si mai parles de tu? Fes-ho per tu.

Explica'm tot el que et fa feliç, treu-me la son, fes-me estar viu. Viu.

El més és sempre més que el menys, el menys és menys del que volem.

Desfes-te de tot, però no t'oblidis de tu.

I si tu ja no t'importes, fes-ho per mi. Per tots els que t'estimem.

I tant de bo d'aquí un temps vinguis a buscar-me i em diguis que tot s'ha acabat.

Que tens tantes coses a dir-me, que tens el món a les mans i vius alegre els dies.

Que tens mil nits per explicar-me.

Que escrius de nou per sentir-te nova.

Que no t'amagues.

Que has tornat.