Inconnue.

Tengo impactada en la retina la imagen de una mujer de espaldas.

Los rizos negros cayendo sobre su nuca, el perfil de su mandíbula desencajada.
Los huesos largos, el aliento inaudible.
Por más que lo intente, no puedo ver sus ojos.

Tengo impactada en la retina la imagen de una mujer de espaldas.
Y todavía no sé si eres tú.

El verd que necessitàvem.

Despertes blau, i tot el món es desplega blau davant de tu.

Blaus els llençols, les parets, les sabates, els jerseis, les portes, les finestres i l'asfalt.

Avances pel carrer blau i imagines una mort blava.

Tanques els ulls i et trobes baix de l'aigua, nadant, i tot el que pots veure és blau, blau, blau.

Blava és la vida quan la somie.

I blava quan ja no hi ets.

Però els carrers segueixen sent blaus, i els pardals canten blau, i la tinta amb què escric és exactament del mateix color blau de la meva sang...

I encara pense amb tu.

I m'agradaria travessar tota aquesta immensitat blava que ens separa, i xiuxiuejar-te a l'orella paraules blaves, per que et giressis, i jo pogués trobar en la teva mirada aquella mena de groc que arrossegaves al darrere quan vas marxar. 

El verd que necessitàvem.