He obert les finestres i, al pujar les persianes, tots els coloms que tenia al meu voltant se n'han anat.
Tots menys un.
Té les plomes blanques i una taca color café sota el coll. La primera vegada que el vaig mirar de prop, vaig reconéixer de seguida els teus ulls.
No pense deixar-lo anar mai. Al cap i a la fi, és l'únic que em queda. Un tros d'una realitat viscuda però oblidada. L'única prova de que el temps no s'ha aturat.
De quan en quan, vola lluny, i jo enyore la forma en la que el món gira reflexat a les seues plomes. Necessite sentir-lo a prop, que em done la força necessària per creure que puc amb tot, que ho podem tot.
Però, de vegades, el temps es dil·lueix en l'opaca grisor de les finestres, i de sobte, no sé d'on em venen les ganes de plorar, ni eixa irreprimible sensació de solitud.
És llavors quan el veig, amb les ales mig obertes, mirant-me amb els ulls tristos, petits, impossibles, i la por s'esvaeix.
Per les nits, imagine que ocupes el lloc que et porte guardant al meu llit tot aquest temps, i t'abrace fort.
Al despertar, la llum ho il·lumina tot. I ja ni m'importa que tu te n'hagis anat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario