Camine fins que les cames cedeixen i ja no sóc ningú.
El bosc dona voltes, i al cel no hi ha més núvols que al meu cap. Estic sol.
I no hi ha res al món pitjor que estar sol i, de sobte, adonar-te'n, i no saber perquè.
No tinc la culpa d'haver deixat enrere aquella via, per on passava el tren on tots semblaven feliços. Això és tot.
Un pardal vola amunt i senc que la vida allà dalt haguera sigut molt més bonica, com les paraules que escric i sempre esborre, com la pluja dels meus dies.
I on està tot allò que hauria de mantindre'm viu?
On està la vida que tothom espera?
Només sé que ja és fosc, i tot s'acaba.
Potser algún dia us pregunteu on estava.
Potser demà ho hagem oblidat.
"No vull oblidar-vos, ni que m'oblideu. No vull marxar, ni vull quedar-me. Perquè no sóc de ningú, ni de ningun lloc. I la vida només comença pels que no esperen"
No hay comentarios:
Publicar un comentario