L'aire comença a omplir-se de fum. Imprègnat d'ell, atrapa'l.
I sent com la vida es va consumint, a poc a poc.
Amb el temps t'has adonat de l'amargor d'aquell café que sempre trobaves al damunt de la taula, i l'has deixat de prendre. Però mai res és suficient.
De vegades encara et prenen aquelles ganes de sortir al carrer i encendre els balcons amb nostàlgia, encara busques congelar congelar somriures, difuminar colors, jugar amb la sort.
De vegades tornes a sentir aquelles sensacions que creies mortes, i a reviure moments entelats en llàgrimes.
L'acidesa de tot allò que era prohibit i que tu no sabies.
A quina part del món has d'anar per veure d'una vegada les estrelles? A quin port han anat a parar tots els teus vaixells?
Has tancat els ulls i tot és fum, i fum, i més fum.
No necessites la llum per viure.
De fet, no necessites res més que tu mateix. I la certesa de que els somnis, només són somnis.
Tant de bo sigui llarg el viatge. Tant de bo que els fantasmes ja no mirin sota el llit, que la nit no t'apagui l'espelma, que es fongui el neguit. Tant de bo et donin fil i no et tallin les ales. Tant de bo que la vida no fos batalla, i que et tregui a ballar quan balla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario