Emptiness.

Se rompen los cristales y estalla el mundo.
Vuelve la dulce melodía de una guitarra que te trae a casa, como si el tiempo volviera a tus manos y pudieras arreglarlo todo de nuevo.
Sientes que todo está hecho de ti, y que por eso todo se rompe. Frágil.
Tus ojos se inundan porque saben que tienes miedo de ti, de tu historia, de que las palabras se rompan en pedazos.
Y eres tú.
Te ves en todas partes.
Y no sabrías qué hacer para cambiarlo.

Splash.

Tengo el agua de mi vida en mis manos y la desparramo, como se desparramaría el agua de cualquier río si estuviera en mi cabeza.
Tengo los pies en mi propio charco. Y no me importa.
A veces puedo ver a través de él un mundo que ni siquiera existe, y logro tener la certeza de que nunca existirá. Y tampoco me importa.
Todo se seca, todo se acaba, pero nada cambia lo suficiente como para poder cambiarlo todo.

Sparrow.

Mire al meu voltant i em pregunte perquè jo no puc ser així.
Camine fins que les cames cedeixen i ja no sóc ningú.
El bosc dona voltes, i al cel no hi ha més núvols que al meu cap. Estic sol.
I no hi ha res al món pitjor que estar sol i, de sobte, adonar-te'n, i no saber perquè.
No tinc la culpa d'haver deixat enrere aquella via, per on passava el tren on tots semblaven feliços. Això és tot.
Un pardal vola amunt i senc que la vida allà dalt haguera sigut molt més bonica, com les paraules que escric i sempre esborre, com la pluja dels meus dies.
I on està tot allò que hauria de mantindre'm viu?
On està la vida que tothom espera?

Només sé que ja és fosc, i tot s'acaba.
Potser algún dia us pregunteu on estava.
Potser demà ho hagem oblidat.














"No vull oblidar-vos, ni que m'oblideu. No vull marxar, ni vull quedar-me. Perquè no sóc de ningú, ni de ningun lloc. I la vida només comença pels que no esperen"

Someday.

Tornaràs amb l'esclat de la primavera i em trobaràs, potser llegint, potser escribint, potser pintant. Em preguntaràs per tot. Escoltaràs.
Em descobriràs somrient en qualsevol moment i riuràs amb mi.
Amb tant de temps, segur que trobem algunes paraules, i les pronunciem clar, ben fort. No demanarem més.
No s'escaparà ningun sospir, ninguna mirada fora de lloc. Ningú farà res per por a destruir el moment que ens definirà per sempre.
I ja no sentirem el soroll de cap tren sortint a la nostra pell.
Al cap i a la fi, el nostre tren fa temps que es va perdre, i ja no ens molestarem en tornar-lo al lloc.
Tant de bo acabe enfonsat, i les ones l'acaronen. I que algun submarinista trobe algun tresor amagat allí, i siga feliç la resta dels seus dies.
Perquè amb el temps, nosaltres també haurem aprés a ser feliços, a somriure quan tots s'afonen, a viure cada instant.
Ballarem una nit el que ballaríem sempre, i serà tot, serà suficient.
I quan te'n vagis, tornaré a llegir, escriure o pintar, com si res hagués passat.
Com si oblidara per un moment, que sempre tornarà a arribar la primavera.

Let it rain.

Estarás bien.
Todo pasa.
Pronto se acabará todo y volverás a ser tú.
Llevabas demasiado tiempo esperando un cambio.
Entiendo lo duro que es vivir una vida que no sientes tuya.
Sigue.
Cierra los ojos.
Deja que llueva.

No busques todo lo que pueda destruirte, busca el valor suficiente para no destruirte a ti mismo.

Balla.

Se'ns ha fet tard, com sempre.
El Sol es pon i mai torna a sortir com ho havia fet abans.
Entre les llums i el fum ja no hi sóc jo ballant, ni tu, ni els nostres somriures.
Ara, sentim entre nosaltres alguna cosa que encara no entenem i no volem ficar-hi nom, i no volem parlar fort, per si ens senten.
Encara així. Deixa'm veure't al meu costat una nit més, hui que torno a casa.
Que potser demà torna a surtir el Sol i torna a riure el dia.
Que potser demà no ens podem trobar, no podem ballar.



Balla aquesta nit el que ballaríem sempre.